L’austeritat passa factura política a Europa i dóna esperances als socialdemòcrates

Amb la victòria de Rajoy el passat 20 de novembre, la Península Ibèrica i Europa quedaven tenyides de blau, després de la derrota de José Sócrates a Portugal i la dimissió just nou dies abans de Papandreu a Grècia. Només quedaven tres governs socialistes a Europa: Xipre, Àustria i Dinamarca. Tot semblava perdut per a l’esquerra europea, però en pocs mesos la cosa s’ha capgirat i els socialistes poden tornar a tenir expectatives de governar.

Els europeus comencen a estar cansats de les polítiques d’austeritat imposades per l’Alemanya d’Angela Merkel i els socialistes tornen a ser vistos com una alternativa de govern per introduir també el concepte de creixement econòmic al costat del de les retallades. Si més no, això és el que es desprèn de la darrera victòria del socialisme europeu, el triomf de François Hollande a França. Però aquesta no és l’única revifalla socialista dels darrers temps, si tenim en compte la darrera victòria dels laboristes als comicis locals del Regne Unit i les eleccions regionals a Alemanya.

Hollande & Merkel/ Cagle Cartoons

De fet, però, aquest ressorgiment va començar a Dinamarca el setembre de l’any passat, amb el retorn al poder dels socialdemòcrates deu anys després. Tot i que la crisi de l’euro no ha afectat el país, que manté la corona com a divisa- els motius d’aquest canvi de govern també han estat la crisi econòmica i l’augment de l’atur, que en el cas dels joves era del 10%. A més, el dèficit pujava fins al 4,6%. Una altra de les causes d’aquest tomb electoral va ser l’aparició de petits minoritaris d’esquerra –sorgits en resposta al creixement de partits populistes i xenòfobs –que van donar suport als socialistes.

Read Full Post »

‘Áfricas, cosas que pasan no tan lejos’, un llibre que hauria de fer avergonyir el món occidental

A Áfricas, cosas que pasan no tan lejos, de Bru Rovira, la literatura i el periodisme es tornen a trobar, com ja va fer Kapuscinsky amb Eban. Es tracta d’un recorregut del periodista per Sudan, Somàlia, Ruanda i Libèria que serveix com a denúncia de tot allò que veu. Després de la descolonització i després de la Guerra Freda Àfrica segueix igual, com si el temps no hagués passat i aquestes fites històriques no hi haguessin tingut cap repercussió.

El periodista, que ha estat reporter i fotògraf de La Vanguardia durant 25 anys,  abandona la redacció del diari per fer periodisme in situ. Els nens soldats, la pobresa, la malaltia, l’espoli dels recursos, la violència sobre la població civil, la vida dels nòmades, els camps de refugiats, la llei basada en la religió, l’estat en que ha quedat el continent després de la descolonització de l’Àfrica, la presència, la importància i l’accessibilitat de les armes a la zona són alguns dels temes que Rovira treu a la llum. El grup Atomic Music i la seva gira per aquests països és l’excusa perfecta per al viatge i enllaça totes les històries, on genocidi de Ruanda hi té un pes important. És un llibre que hauria de fer avergonyir el món occidental.

Bru Rovira ha treballat a TeleExprés, Noticiero Universal, Avui i La Vanguardia. És en aquest darrer mitjà on va treballar durant un quart de segle, fins el 2009. A part d’Áfricas, la seva altra obra destacada és Maternidades, un llibre que mostra, a través de la fotografia, el significat i la manera de viure la maternitat arreu del món.

FITXA TÈCNICA

Títol: Áfricas, cosas que pasan no tan lejos

Autor: Bru Rovira

Any d’edició: 2006

Editorial: RBA

Read Full Post »

Jordi Busquet, sociòleg: “Ens queda posar un ciri a la verge de Montserrat, a veure si les coses s’arreglen aviat”

L’abril del 2008 a Catalunya hi havia 300 mil aturats. En quatre anys aquesta xifra s’ha més que duplicat i ara ja n’hi ha més de 600 mil. Al principi de la crisi es deia que duraria dos anys, després tres. Ara ja ningú no s’atreveix a posar una data, tot i que alguns diuen que ja veuen la llum al final del túnel. D’altres, en canvi, parlen d’un corralito imminent. Què ens ha portat a aquesta situació? Es podria haver previst? Quines conseqüències pot tenir a llarg termini? Jordi Busquet és sociòleg i llicenciat en Ciències Econòmiques i responsable de la Xarxa d’Investigació Conflicte, Infància i Comunicació.

La situació actual es podia preveure quan tothom gastava més del que tenia?

Aquest consum desmesurat ha durat trenta anys a Europa: des del 1945 fins el 1970 i fins ara. És molt fàcil acusar la gent. Era una economia basada en el crèdit, la gent es gastava diners que aconseguiria en el futur i això funcionava. És un model de creixement que s’ha esgotat.

Creu que hem estat massa materialistes?

És que vivim en una societat molt materialista, basada en el consum, en funció de les necessitats materials, i el sistema ho fomenta. Ara ens diuen que no podem consumir, que hem de restringir les nostres despeses. Per això estem tan malament. Tant de bo la crisi ens obligués a replantejar-nos radicalment les nostres formes de vida i els nostres valors i interessos.

Jordi Busquet/ CONiNCOM

Per tant, la crisi pot canviar-nos per a bé?

La crisi ens alerta. Tot té les seves limitacions, com per exemple els recursos naturals, i hem de saber redistribuir-los.

Sovint es parla de la banca, el govern o la família com els principals responsables de la crisi, però n’hi ha hagut d’altres de secundaris?

Sí, per exemple els mitjans de comunicació, però és complicat de dir. En part, els mitjans són al servei dels ciutadans i en reflecteixen els valors i les opinions. En aquest sentit, es limiten a explicar el que està passant i no en tenen la culpa. Però la publicitat ha incentivat uns valors que han contribuït que estem així. Per tant, els amos dels mitjans de comunicació sí que en tenen.

Read Full Post »